Sòfocles va néixer cap al 496 aC en el si d’una família atenesa rica i principal. Morí el 406. Fou contemporani, una mica més gran, d’Eurípides, al qual sobrevisqué uns quants mesos. Les seves tragèdies testimonien clarament una visió teocèntrica del món, de vegades una mica monolítica, que sembla recolzar en concepcions arcaiques, pròximes, per exemple, a Heròdot. Palesen, també, una extraordinària personalitat, la del poeta, que quallà en una harmonia del que és estètic i del que és moral i religiós, una harmonia difícil d’assolir i que potser no s’ha aconseguit mai tan pura com a la seva obra, la clau mestra de la qual és, tal com veié Aristòtil, la voluntat de fer els homes no com són, sinó com haurien d’ésser. La visió idealista de Grècia l’ha considerat sempre el més gran dels poetes tràgics; Hölderlin expressà de quina manera entenia aquesta grandesa en un dístic elegíac d’una portentosa densitat: Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia; / ara a l’últim aquí se’m manifesta en el dol.
Carles Riba nasqué a Barcelona l’any 1895 i hi morí el 1959. Escriptor i humanista. Estudia dret i lletres però no es doctorà fins al 1938 amb una tesi sobre la Nausica de Maragall. El 1911 guanyà una flor natural a Girona. L’any 1916 fou nomenat professor de l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins al 1939. Fou un autèntic professional de les lletres, en un intent de realitzar la figura de poeta professor, tan pròpia dels anys 30. Catedràtic de grec a la Fundació Bernat Metge (1925), professor de grec a la Universitat Autònoma (1934), vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. S’exilià a França el 1939. Les seves traduccions en vers excel·leixen entre les més riques, fidels i modèliques de la literatura catalana. Enriquiren el català —l’Odissea en vers és un autèntic monument literari— i donaren un dring nou, modulat i classicitzant a la nostra prosa. Traduí, entre d’altres, Èsquil, Plutarc, Eurípides, Hölderlin, Poe, Rilke i Kafka. Conreà també la narració i publicà una sèrie de contes infantils. La seva obra poètica representa un dels punts més alts del postsimbolisme a Catalunya; cal destacar: Primer llibre d’estances (1919), Segon llibre d’estances(1930), Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1947), Salvatge cor (1952) i Esbós de tres oratoris (1957). Com la poesia, la seva crítica parteix de l’obra per fer-ne una glossa molt personal: Escolis i altres articles (1922), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i ...Més els poemes (1957). D’ell arrenca una escola crítica, seguida per Joan Teixidor, Joan Triadú, Jaume Bofíll i Ferro, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater o Joaquim Molas, entre d’altres.