Paul Ernest Klee (Münchenbuchsee, 1879–Muralto, 1940) va néixer a prop de Berna en una família de músics. Va estudiar art a Munic amb Heinrich Knirr i Franz von Stuck. En tornar d’un viatge a Itàlia, es va establir a Munic, on va conèixer Vassili Kandinski i Franz Marc, entre d’altres. Allà es va associar amb el grup artístic Der Blaue Reiter (El genet blau). El 1914 va visitar Tunis i, en quedar impressionat amb la qualitat de la llum de l’indret, va escriure al seu diari: «El color em posseeix, no tinc necessitat de perseguir-lo, sé que em posseeix per sempre… El color i jo som una sola cosa. Soc pintor». Klee treballava amb oli, aquarel·la, tinta i altres materials, generalment combinats.
La poesia de Klee es va publicar pòstumament, l’any 1960, editada pel seu fill, Felix Klee. Encara avui dia, Klee és un escriptor desconegut. No només va escriure poesia, també els seus Dietaris, així com estudis de geometria. En aquesta edició, Feliu Formosa n’ha fet una tria per al lector català.
Feliu Formosa a la nota del traductor diu: «Després de la mort de Klee (1940), la seva viuda, Lily Stumpf, va conservar un quadern escolar on el seu marit havia escrit amb llapis una sèrie de poemes. Felix Klee, el fill del pintor, a l’epíleg de l’edició final de l’obra completa del seu pare, recopilada per ell (Arche, 1996), fa constar que el 1960 havia publicat un primer recull de poemes que el 1965 va ser objecte d’una antologia a cura de Carola Giedion-Welcker: Die Anthologie der Abseitgen (L’antologia dels discriminats)».
Berta Galofré al pròleg diu: «En definitiva, Paul Klee no només va esdevenir un pintor de primer ordre, sinó un teòric de l’art, que va formular un pensament artístic singular que no només va impregnar la seva obra pictòrica, sinó també la poètica, així com la seva faceta com a mestre a les acadèmies on va impartir docència».